Aquesta podria ser la conclusió a extreure després de la Cursa dels Nassos. Estic bastant satisfet amb el resultat, sobretot tenint en compte la forma en què arribava.
Vaig sortir de forma conservadora ja que, després de mes i mig sense córrer i després 2 mesos amb relativament pocs entrenaments (3 per setmana), no sabia quin ritme podia aguantar. Els primers 5Km vaig anar fent entre 3'50'' i 3'55, i vaig arribar a meitat de cursa amb forces. Després vaig baixar el ritme i del 6 al 8 ja vaig anar a 3'45''. La veritat és que quan ja saps que no aspires a batre cap marca personal costa més motivar-se per poder buidar-se del tot, però em volia provar i un atleta que anava en progressió em va servir per acabar de motivar-me del tot. Així, vaig fer el Km 9 en 3'36'' i el darrer en 3'30'' per acabar amb 37'47''.
Si ho comparem amb la marca de fa un any, és més de minut i mig per sobre, però si pensam en el calvari dels darrers mesos, crec que és per estar satisfet. He perdut forma, lògicament, però menys del que pensava.
Les molèsties allà segueixen, veurem com evolucionen aquestes setmanes en què vull augmentar el ritme per poder fer una marca digne a la Mitja de Granollers. Pel camí, veurem si puc córrer la Cursa de Sant Antoni, a la que estic inscrit.
Tema a part, no surto a les classificacions oficials de la Cursa i sé que explicar això aquí no tendrà cap ressò, però no vull deixar de fer-ho, perquè em va semblar lamentable el que em va passar amb l'organització de la Cursa.
Durant el mes de desembre he fet una mudança i fa 15 dies vaig veure que no trobava el meu xip groc. Vaig escriure a la pàgina oficial del facebook de la cursa, que em van dir que ho expliqués a la Fira del Corredor, a Incidències, i que allà podria pagar 2 euros per un xip blanc. Era el que m'imaginava, ja que un cop em va passar que em vaig deixar el xip a Barcelona i tenia una cursa a Mallorca, i el mateix dia l'organització em va proporcionar un xip blanc i cap problema.
Em dirigeixo diumenge a la Fira al mostrador d'incidències, i la noia que podríem considerar la "jefa" em diu que no es pot fer res, que només tenen els xips blancs que corresponen als dorsals. Li dic que em sembla estrany que no tenguin cap alternativa preparada per una situació que crec que es pot donar de forma habitual, i em contesta de molt males maneres que això no passa mai, que el problema és meu i que l'organització no es pot fer a la meva mida. Li dic que vaig enviar un mail al facebook de la cursa i em diu que no sap qui és Elisa (la que m'havia respost) i que allò no és problema seu...
Em vaig quedar amb una ràbia i una impotència tremendes. A Mallorca em va passar això en una cursa molt més popular i m'ho van arreglar en 1 minut. Aquí, pagam 14 euros per una cursa, són 11000 inscrits, guanyen molts diners i crec que no costa res tenir alguns xips blancs per incidències com la meva. No sé, em sembla que en això de les curses cada cop van més a treure diners, sobretot en aquest tipus. Això m'hagués passat en una cursa de 1000 inscrits de barri o d'un poble i m'ho solucionen segur, però aquí el que hi ha hagut és falta de voluntat, és la meva opinió...
Ara l'opció serà comprar-me un xip nou i perdre tot els temps que tenia bolcats a l'altre... I ja em veig venir que algun dia en els propers mesos acabaré trobant el xip en alguna capsa, però amb organitzacions tan poc comprensives com aquesta, "m'obliguen" a haver de comprar-lo ja...
Salut i Km!
dimecres, 2 de gener del 2013
dijous, 27 de desembre del 2012
TORNAR A CÓRRER??
Agafo prestat el nom del blog del gran Sebas Guim per una entrada que s'ha fet esperar quasi 3 mesos; però ho faig com una pregunta, perquè hi ha moltes coses a explicar i molts interrogants sobre el que em depararà el futur en aquestes setmanes.
El que és cert és que dilluns 31 de desembre per fi tornaré a participar a una cursa, la Cursa dels Nassos, després de més de mig any d'haver participat a la Cursa de la Vila Olímpica, i també tenc intenció de córrer la Cursa de Sant Antoni i la Mitja de Granollers. Però segons el que passi durant aquest mes de Gener, potser hauré de parar durant un període més llarg per mirar de recuperar-me del tot de les meves lesions.
Anem a explicar-ho!
Vaig començar fa quasi 3 mesos amb sessions molt curtes i a ritmes suaus, i poc a poc he anat augmentant el quilometratge i la intensitat, sense que augmentin les molèsties al tendó d'Aquil·les, però també sense que marxin. Aquest mes de desembre les sessions han estat de 12Km, 3 cops per setmana i mai anant a córrer 2 dies seguits.
Al mateix temps, he seguit anant al fisio inicialment cada 2 setmanes i ara ja cada 3 setmanes.
Les molèsties com he dit no marxen, i ja puc confirmar que la tendinitis d'Aquil·les la tenc als dos peus, tot i que clarament més forta al peu dret. Però també és cert que a l'Octubre, després d'estar mes i mig sense córrer, la situació no era millor que ara, i fins i tot diria que la cosa estava pitjor.
Això és el que em fa ser moderadament optimista, però que les molèsties estiguin sempre presents no pot ser bò, i sé que a l'augmentar l'intensitat, el quilometratge i el número de sessions, la cosa pot empitjorar. A part, que la fascitis plantar del peu esquerra em recorda cada dia que és allà, i que haver d'anar amb una alça al taló pot anar millor per la tendinitis aquíl·lea però és pitjor per la fascitis...
Però he pensat molt i no em puc conformar amb anar a córrer 3 cops per setmana 12km. Necessito provar-me i augmentar el nivell, encara que sigui a costa d'haver d'acabar parant. Això és el que penso fer el mes de Gener, i si al final he de parar, ho faré amb totes les conseqüències, durant 5-6 mesos, per intentar recuperar-me el màxim possible, almenys de la tendinitis. La fascitis plantar ja és unaltre història, sé que està cronificada i sempre serà allà, i per ara no em plantejo la intervenció quirúrgica, doncs el meu amic traumatòleg m'ho ha desaconsellat a no ser que fos la darrera opció...
Per ara, dilluns a tornar a córrer! L'altre dia em vaig intentar provar fent 12Km a pista, i la intenció seria sortir al voltant de 3:55, potser una mica menys, i veure si ho aguanto bé, però ja sabem tots que quan et poses un dorsal i estàs enrevoltat de gent, costa no embalar-se...
A veure si dimarts ho explico!
Salut i Km!
dijous, 4 d’octubre del 2012
SENSE MILLORIA CLARA. DONOSTI HAURÀ D'ESPERAR...
Dissabte faria quasi 7 setmanes que no vaig a córrer. Però la intenció és demà sortir a provar 20 minuts, a veure com són les sensacions...
Pel camí 7 setmanes d'aturada total, d'estiraments, de fisio, d'ultrasons, de diatèrmia (una tècnica de calor profund que és més avançada), i de molta paciència. Alguns quilos de més a la panxa, i les molèsties que en un principi van millorar molt, però que fa un mes que estan pràcticament estancades, o potser aquesta és la sensació que tenc jo perquè esperava una milloria més clara.
Als matins segueixo tenint molèsties quan poso el peu a terra. Potser si que són menors, o que duren menys, però les segueixo tenint. Igualment, el fisio m'ha dit que hem de provar, que hem d'anar a córrer amb compte però que hem de veure en quin punt estam... Això faré demà. 20 minutets per començar. Dilluns 30 minuts i a veure si les molèsties es mantenen estables o fins i tot milloren. Tot el que no fos empitjorar, seria bò, i em permetria anar començant de forma progressiva a afegir una mica de temps.
El que està clar és que Donosti em despedeixo. Ara l'esperança és poder arribar a la Sant Silvestre amb una mica de forma, poder disputar les mitges de principi d'any i repetir la Marató de Barcelona. Amb això seria més que feliç!!
Salut i Km!
Pel camí 7 setmanes d'aturada total, d'estiraments, de fisio, d'ultrasons, de diatèrmia (una tècnica de calor profund que és més avançada), i de molta paciència. Alguns quilos de més a la panxa, i les molèsties que en un principi van millorar molt, però que fa un mes que estan pràcticament estancades, o potser aquesta és la sensació que tenc jo perquè esperava una milloria més clara.
Als matins segueixo tenint molèsties quan poso el peu a terra. Potser si que són menors, o que duren menys, però les segueixo tenint. Igualment, el fisio m'ha dit que hem de provar, que hem d'anar a córrer amb compte però que hem de veure en quin punt estam... Això faré demà. 20 minutets per començar. Dilluns 30 minuts i a veure si les molèsties es mantenen estables o fins i tot milloren. Tot el que no fos empitjorar, seria bò, i em permetria anar començant de forma progressiva a afegir una mica de temps.
El que està clar és que Donosti em despedeixo. Ara l'esperança és poder arribar a la Sant Silvestre amb una mica de forma, poder disputar les mitges de principi d'any i repetir la Marató de Barcelona. Amb això seria més que feliç!!
Salut i Km!
dilluns, 27 d’agost del 2012
ATURADA FORÇOSA, PERILLA DONOSTI...
Era ja massa temps sense poder córrer tranquil, sempre amb molèsties, que ja m'afectaven a la vida diària, i al final he hagut de dir prou. Una tendinitis aquíl·lia és el que m'ha fet parar ja fa 8 dies, i aquest cop sembla que serà per un temps...
La veritat és que el dolor mai m'ha impedit sortir a córrer, i fins i tot alguns dies quasi ni em molestava.
El moment en què més dolor tenc sempre al dia és en aixecar-me al matí. És posar el peu a terra i són 3-5 minuts en què el dolor va disminuint d'intensitat fins passar a ser una petita molèstia que acaba marxant. Això és molt típic d'aquesta tendinitis, com m'he informat, i en el meu cas el temps del dolor i la intensitat eren cada cop més.
Després durant el dia, en ocasions també tenia petites molèsties, com si em cremés al taló. I si m'ho toco em fa molt mal.
I quan anava a córrer em molestava els primers minuts i després no ho notava fins que portava 10 Km. Si el dia abans no hi havia anat, la molèstia marxava més ràpid i apareixia més tard, però si corria per 2n o 3r dia consecutiu la finestra sense molèstia-dolor era més petita.
Així, dels 5 minuts inicials la molèstia va passar a durar-ne 10. De reaparèixer al Km 10 va passar a reaparèixer al 8. De durar 3 minuts al matí en aixecar-me va passar a durar-ne 5. De tenir una intensitat va passar a augmentar-la. Amb tot això, està clar que no podia preparar una marató sense poder sortir almenys 4 dies a la setmana i fer tirades llargues, i tampoc era qüestió de forçar la preparació exposant-me a no arribar igualment i que això em costés més endavant una aturada molt més llarga, així que el dissabte 18 d'agost va ser el darrer dia que vaig sortir.
M'he ficat a internet, a diferents foros, he parlat amb un traumatòleg i amb el meu podòleg, i la conclusió és que per millorar la tendinitis aquíl·lia he de:
1- Portar una talonera. (Per ara m'he fabricat una amb troços de plantilles de vambes antigues fins que em pugui visitar amb el podòleg, que està de vacances, a veure si m'ha de retocar la meva plantilla)
2- Posar-me fred sempre que pugui.
3- Tema rehabilitació, poden anar bé els Ultrasons, però per ara no hi tenc accés.
4- EL MÉS IMPORTANT. Fer EXERCICIS EXCÈNTRICS del taló d'aquil·les.
Sobre això darrer, he llegit un article amb unes pautes determinades que inclouen uns exercicis progressius durant 6 setmanes i després tornar a córrer encara que faci mal, seguint amb aquests exercicis. Diu l'article que milloren molt les tendinitis que són més de parts toves, però no tant les que són més de la inserció del calcani (que és la meva...). Si compleixo l'aturada de 6 setmanes, em perdo la Mercè i tornaria a córrer a principis d'Octubre, amb 8 setmanes per preparar la marató... Potser si vaig molt bé intentaria tornar abans, però crec que la idea de fer marca a Donosti ja la puc descartar, i en funció de com em trobi, potser val la pena deixar-ho anar i ja pensar en el 2013...
Veurem com evoluciona la cosa!
Aquí algunes imatges a youtube sobre exercicis excèntrics i exercicis d'estiraments per la tendinitis d'aquil·les, per si a algú li pot servir...
Salut i Km! (Això és el que necessito...)
La veritat és que el dolor mai m'ha impedit sortir a córrer, i fins i tot alguns dies quasi ni em molestava.
El moment en què més dolor tenc sempre al dia és en aixecar-me al matí. És posar el peu a terra i són 3-5 minuts en què el dolor va disminuint d'intensitat fins passar a ser una petita molèstia que acaba marxant. Això és molt típic d'aquesta tendinitis, com m'he informat, i en el meu cas el temps del dolor i la intensitat eren cada cop més.
Després durant el dia, en ocasions també tenia petites molèsties, com si em cremés al taló. I si m'ho toco em fa molt mal.
I quan anava a córrer em molestava els primers minuts i després no ho notava fins que portava 10 Km. Si el dia abans no hi havia anat, la molèstia marxava més ràpid i apareixia més tard, però si corria per 2n o 3r dia consecutiu la finestra sense molèstia-dolor era més petita.
Així, dels 5 minuts inicials la molèstia va passar a durar-ne 10. De reaparèixer al Km 10 va passar a reaparèixer al 8. De durar 3 minuts al matí en aixecar-me va passar a durar-ne 5. De tenir una intensitat va passar a augmentar-la. Amb tot això, està clar que no podia preparar una marató sense poder sortir almenys 4 dies a la setmana i fer tirades llargues, i tampoc era qüestió de forçar la preparació exposant-me a no arribar igualment i que això em costés més endavant una aturada molt més llarga, així que el dissabte 18 d'agost va ser el darrer dia que vaig sortir.
M'he ficat a internet, a diferents foros, he parlat amb un traumatòleg i amb el meu podòleg, i la conclusió és que per millorar la tendinitis aquíl·lia he de:
1- Portar una talonera. (Per ara m'he fabricat una amb troços de plantilles de vambes antigues fins que em pugui visitar amb el podòleg, que està de vacances, a veure si m'ha de retocar la meva plantilla)
2- Posar-me fred sempre que pugui.
3- Tema rehabilitació, poden anar bé els Ultrasons, però per ara no hi tenc accés.
4- EL MÉS IMPORTANT. Fer EXERCICIS EXCÈNTRICS del taló d'aquil·les.
Sobre això darrer, he llegit un article amb unes pautes determinades que inclouen uns exercicis progressius durant 6 setmanes i després tornar a córrer encara que faci mal, seguint amb aquests exercicis. Diu l'article que milloren molt les tendinitis que són més de parts toves, però no tant les que són més de la inserció del calcani (que és la meva...). Si compleixo l'aturada de 6 setmanes, em perdo la Mercè i tornaria a córrer a principis d'Octubre, amb 8 setmanes per preparar la marató... Potser si vaig molt bé intentaria tornar abans, però crec que la idea de fer marca a Donosti ja la puc descartar, i en funció de com em trobi, potser val la pena deixar-ho anar i ja pensar en el 2013...
Veurem com evoluciona la cosa!
Aquí algunes imatges a youtube sobre exercicis excèntrics i exercicis d'estiraments per la tendinitis d'aquil·les, per si a algú li pot servir...
Salut i Km! (Això és el que necessito...)
dimarts, 24 de juliol del 2012
HI HA LLUM AL FINAL DEL TÚNEL??
Després de gairebé 2 mesos sense poder entrenar amb asiduitat per diferents problemes físics, em començo a fer aquesta pregunta...
Primer va ser una ampolla a la planta del peu per no fer les coses amb seny, i que ha costat moltíssim que marxés, sobretot per la meva paciència. De fet, encara no puc cantar victòria en aquest sentit.
Un dia en què vas a tope, que notes que el calcetí se't descol·loca però que com que vas tan bé no vols parar, i ho acabes pagant durant 2 mesos. Això afegit a voler tornar aviat als entrenaments sense que la cosa acabi de resoldre's.
Aquí teniu les fotos!
Així va començar:
Així va continuar (setmanes després):
Aquí pareixia ja gairebé resolt:
I així està ara (després de 4 dies d'anar a córrer torna a aixecar-se una mica la pell):
El més curiós és que quan més fluixos han estat els entrenaments degut a aquest problema, és quan ha surgit el que ara m'està fent entrar la por. Potser ha estat un canvi en la manera de recolzar el peu el que ha fet que aparegui (o més bé que surti a la llum un problema que estava adormit) una TENDINITIS AQUÍL·LIA.
El dolor el tenc a diari des de fa unes 3 setmanes, sobretot quan em desperto i poso el peu a terra, i quan vaig a córrer principalment en els primers quilómetres. La solució sé quina és, REPÒS, a part d'antiinflamatoris i gel. Lo segon ho estic fent, lo primer encara no. Són ja 2 mesos sense poder entrenar bé i vull intentar que això em marxi sense haver de parar, però no sé si ho aconseguiré.
Aquí, la RX que em vaig fer l'altre dia, amb una entesitis al taló, al calcani, (a part d'unaltre també a l'astràgal) que segur que ja portava un temps allà i no és una cosa de només 3 setmanes, però que ara és el que em fa entrar més dubtes sobre si estaré en condicions de preparar la marató que tenc decidit fer a Novembre.
I és que ja estic inscrit a la MARATÓ DE DONOSTI! Esperem que la tendinitis i l'ampolla del peu dret, la fascitis plantar del peu esquerra (que està estable, però cronificada), i el que em pugui venir durant aquests mesos no m'impedeixin preparar aquesta marató i intentar millorar la meva marca. Millor ser optimista, no?
Salut i Km!
Primer va ser una ampolla a la planta del peu per no fer les coses amb seny, i que ha costat moltíssim que marxés, sobretot per la meva paciència. De fet, encara no puc cantar victòria en aquest sentit.
Un dia en què vas a tope, que notes que el calcetí se't descol·loca però que com que vas tan bé no vols parar, i ho acabes pagant durant 2 mesos. Això afegit a voler tornar aviat als entrenaments sense que la cosa acabi de resoldre's.
Aquí teniu les fotos!
Així va començar:
Així va continuar (setmanes després):
Aquí pareixia ja gairebé resolt:
I així està ara (després de 4 dies d'anar a córrer torna a aixecar-se una mica la pell):
El més curiós és que quan més fluixos han estat els entrenaments degut a aquest problema, és quan ha surgit el que ara m'està fent entrar la por. Potser ha estat un canvi en la manera de recolzar el peu el que ha fet que aparegui (o més bé que surti a la llum un problema que estava adormit) una TENDINITIS AQUÍL·LIA.
El dolor el tenc a diari des de fa unes 3 setmanes, sobretot quan em desperto i poso el peu a terra, i quan vaig a córrer principalment en els primers quilómetres. La solució sé quina és, REPÒS, a part d'antiinflamatoris i gel. Lo segon ho estic fent, lo primer encara no. Són ja 2 mesos sense poder entrenar bé i vull intentar que això em marxi sense haver de parar, però no sé si ho aconseguiré.
Aquí, la RX que em vaig fer l'altre dia, amb una entesitis al taló, al calcani, (a part d'unaltre també a l'astràgal) que segur que ja portava un temps allà i no és una cosa de només 3 setmanes, però que ara és el que em fa entrar més dubtes sobre si estaré en condicions de preparar la marató que tenc decidit fer a Novembre.
I és que ja estic inscrit a la MARATÓ DE DONOSTI! Esperem que la tendinitis i l'ampolla del peu dret, la fascitis plantar del peu esquerra (que està estable, però cronificada), i el que em pugui venir durant aquests mesos no m'impedeixin preparar aquesta marató i intentar millorar la meva marca. Millor ser optimista, no?
Salut i Km!
diumenge, 3 de juny del 2012
CURSA DE LA in SANITAT CATALANA
Valgui a dir primer de tot que el títol de l'entrada és en to de broma. Però és curiós que els que ens dediquem a professions sanitàries i a això de córrer ens anem a baixar i pujar una muntanya a 30 graus!! Això si, si a algú li passa alguna cosa, mai podrà estar millor atés, jeje!
Però bé, anem a explicar-ho!
Divendres matí. La setmana no havia anat massa bé. En l'entrenament del divendres anterior em trobava molt bé i li estava fotent canya. A meitat d'entrenament vaig notar que un mitjó se m'arrugava, però no vaig voler parar en primer moment. Va seguir molestant fins que vaig haver de parar a col·locar-me'l. Al final, vaig acabar amb una ampolla al peu bastant heavy, que el diumenge vaig acabar d'empitjorar. Així que 4 dies de descans "obligat".
Primera vegada que m'apuntava a aquesta cursa, fins l'any passat no sabia de la seva existència. M'agafo el dia de festa, metro fins a Badalona i pujada en bus cap a Ca'n Ruti, anava veient les costes i ja pensava que la cosa podia ser dura.
Allà arribo cap a les 11'30 i a fer els preparatius. Per allà algunes cares conegudes, Bartolomé Serrano Jiménez "Jim", recordman de Catalunya de mitja marató fa 14 anys amb una marca de 1:01'43'', avui en dia a l'abast de pràcticament cap atleta espanyol, i MªCarme Auñón, una clàssica de les curses catalanes. Com que en moltes curses he fet marques semblants a ella i l'any passat havia fet més de 40 minuts parlo amb ella i em diu que la cursa és dura. 4Km de baixada fins l'autopista i 6 de pujada per tornar a Ca'n Ruti. I a més avui fa calor...
12:30 del matí i es dona la sortida.
Comença amb una baixada molt pronunciada, el primer Km crec que el faig per sota de 3'30'', puc comptar els que porto per davant, que són 13. Així que vaig el 14é. Els primers 4Km van alternant baixades, algunes pujades i alguna zona plana, i ja entram en alguns camins de terra i pedres dels que ningú m'havia parlat!! I al Km 4 ja deixam definitivament els carrers i fins als darrers 200 metres no els tornarem a veure.
Passo pel Km 4 a 3'37'' de mitja i comencen les pujades sostingudes. Ningú m'havia avisat i em trobo enmig d'una cursa de muntanya!! No sé a quina temperatura estam, potser 30 graus. El ritme disminueix i sort que es van alternant pujades i petites zones de descans. Si no fos per aquestes m'hauria parat i caminat segur, perquè vaig tenir més d'un cop la tentació de fer-ho. En una pujada anava tan cascat mirant al terra que em vaig equivocar de camí i sort que em van pegar un crit. Del Km 4 al Km 7 el ritme ja és de 4'30''.
En un moment de la cursa havia arribat a anar el 12é i enganxar a l'11é. Amb ell faré mitja cursa. Per darrera ens passen 3 corredors que havien regulat molt millor l'esforç i guardat forces. Jo vaig al límit i ho estic passant malament, de fet feia temps que no patia tant, perquè a un 10k urbà o en una Mitja, si vas al límit afluixes una mica el ritme i recuperes. Però aquí, afluixar el ritme implica posar-se a caminar, i després no sé si podré arrencar de nou.
Amb aquests pensaments arribo al Km 9 i almenys ja sé que arribaré dignament. Vaig amb el meu company de cursa, ja es sent el megafon de l'arribada però apareix davant meu la darrera costa. No estic per lluitar la posició, de fet, estic mirant més al darrera on vé unaltre corredor i apareix la Carme Auñón que està acabant fort. Porto molta ventatja i ja no puc més, així que aquesta darrera pujada em permeto acabar-la caminant. D'allà al final, 200 metres amb lleugera baixada per acabar amb uns darrers 3Km a 4'46'' i un crono de 42'14'' a una mitja de 4'13''. Aquí la CLASSIFICACIÓ
"Jim", que fa 3 setmanes estava fent una marató per Praga amb el Raúl Muñoz, ha quedat 2n amb quasi 38', però crida l'atenció la marca del guanyador, 34'24'', que em sembla bestial donada la duresa de la prova. Investigant una mica, estam davant del Campió d'Espanya de Triatló de Mitja Distància (ECOTrimad) i Campió d'Europa de Triatló de Llarga Distància, Miquel Blanchard, aquí el seu blog.
Pel que fa a les conclusions sobre aquesta cursa, la veritat és que el perfil junt a l'hora de sortida fan que sigui molt dura, però molt dura per a tots. I ja està bé que de tant en quant ens posin reptes d'aquest tipus, així que només acabar-la ja tenia ganes de tornar-la a córrer l'any que vé, ja coneixent una mica el perfil i poguent fer una mica de preparació específica les setmanes d'abans.
L'únic aspecte negatiu, l'ampolla del peu. A la cursa no m'ha influit per res, només l'he començat a notar
a partir dels Km 6-7, i la veritat és que estava més preocupat per no parar i arribar dignament. Ara, de nou se m'ha obert i de nou hauré de fer descans "obligat". Diumenge que vé és la Cursa de la Maquinista i hi estic apuntat, i durant la setmana segur que tendré la tentació d'anar a córrer. A veure com evoluciona.
Ara, la conclusió més important que he extret d'aquesta cursa és que tots aquells que feu curses de muntanya, maratons de muntanya o que us fiqueu al desert en ple juliol... sou uns putos cracks!!
Salut i Km!
dijous, 24 de maig del 2012
CURSA DE LA SANITAT CATALANA
Portava quasi dos mesos sense escriure al blog. Suposo que després de la marató necessitava un temps de descans físic i psíquic, tot i que tampoc és que hagi estat parat, ni molt menys. De fet, el descans total post-marató va ser de 10 dies. Des de llavors he anat corrent 3-4 cops per setmana, i a més fent rodatges bastant decents, quasi tots per sota els 4'30''/Km i alguns dies per sota 4'15'' introduint canvis de ritmes.
Però va ser la setmana passada, i sobretot aquesta, quan ja he intentat posar una mica més de qualitat als entrenaments. La setmana passada ja vaig fer unes costes (8x260m), i aquesta setmana he fet unes costes curtes el dilluns (20x110m) i avui 5km d'encalentiment per fer 8 sèries de 800m a ritmes per sota 3'30/Km, i 4km més de tornada. Com que les sèries i les costes les faig al Parc Cervantes i el Fore em marca cada cop una cosa diferent, m'ha costat trobar la manera de fer 800m, però crec que ja ho tenc quasi aconseguit!!
Ara, d'aquí a 8 dies, divendres 1 de juny, correré la Cursa de la Sanitat Catalana. De 10km, l'organitza l'Hospital de Ca'n Ruti a Badalona, i és el primer cop que la faré ja que l'any passat em vaig enterar que existia. He sentit que el perfil és bastant dur, molt trencacames, i a més la sortida és a les 12:30, així que podem passar molta calor!! Però la duresa i la calor seran per tots, i com que l'inscripció està limitada a treballadors de la sanitat catalana, espero poder fer un bon paper a la classificació, ja que a fi de comptes allà la marca serà poc important. Veurem el que passa!!
Per cert, fa un mes vaig estar una setmana de vacances a Lanzarote, la terra de l'olímpic José Carlos Hernández. Em vaig emportar les vambes, i vaig sortir a córrer 4 dies (entre 12-16Km). Feia sol (i picava), però no vaig tenir mai una sensació de calor agobiant, sobretot perquè bufava el vent... Però com bufava el vent!!! Això va ser el que em va cridar més l'atenció, quan et pegava de cara costava molt tirar endavant. La setmana passada va fer un dia així a Barcelona i ho veus com una cosa excepcional, però allà va ser una tònica els 4 dies que vaig sortir... No sé si serà així sempre, però ja em crec que, com ell mateix va dir, si José Carlos va preparar a casa seva la Marató de Barcelona potser ho va tenir més fàcil per adaptar-se a les condicions d'aquell dia que Chema o Jaume Leiva. De totes maneres, està clar que s'ho va guanyar i veurem com respon a Londres, al igual que Carles Castillejo i Nacho Cáceres.
Ja tenc ganes de que arribin els Jocs i sobretot les maratons!
Salut i Km!
Però va ser la setmana passada, i sobretot aquesta, quan ja he intentat posar una mica més de qualitat als entrenaments. La setmana passada ja vaig fer unes costes (8x260m), i aquesta setmana he fet unes costes curtes el dilluns (20x110m) i avui 5km d'encalentiment per fer 8 sèries de 800m a ritmes per sota 3'30/Km, i 4km més de tornada. Com que les sèries i les costes les faig al Parc Cervantes i el Fore em marca cada cop una cosa diferent, m'ha costat trobar la manera de fer 800m, però crec que ja ho tenc quasi aconseguit!!
Ara, d'aquí a 8 dies, divendres 1 de juny, correré la Cursa de la Sanitat Catalana. De 10km, l'organitza l'Hospital de Ca'n Ruti a Badalona, i és el primer cop que la faré ja que l'any passat em vaig enterar que existia. He sentit que el perfil és bastant dur, molt trencacames, i a més la sortida és a les 12:30, així que podem passar molta calor!! Però la duresa i la calor seran per tots, i com que l'inscripció està limitada a treballadors de la sanitat catalana, espero poder fer un bon paper a la classificació, ja que a fi de comptes allà la marca serà poc important. Veurem el que passa!!
Per cert, fa un mes vaig estar una setmana de vacances a Lanzarote, la terra de l'olímpic José Carlos Hernández. Em vaig emportar les vambes, i vaig sortir a córrer 4 dies (entre 12-16Km). Feia sol (i picava), però no vaig tenir mai una sensació de calor agobiant, sobretot perquè bufava el vent... Però com bufava el vent!!! Això va ser el que em va cridar més l'atenció, quan et pegava de cara costava molt tirar endavant. La setmana passada va fer un dia així a Barcelona i ho veus com una cosa excepcional, però allà va ser una tònica els 4 dies que vaig sortir... No sé si serà així sempre, però ja em crec que, com ell mateix va dir, si José Carlos va preparar a casa seva la Marató de Barcelona potser ho va tenir més fàcil per adaptar-se a les condicions d'aquell dia que Chema o Jaume Leiva. De totes maneres, està clar que s'ho va guanyar i veurem com respon a Londres, al igual que Carles Castillejo i Nacho Cáceres.
Ja tenc ganes de que arribin els Jocs i sobretot les maratons!
Salut i Km!
dimarts, 3 d’abril del 2012
FABIÁN RONCERO VS HAILE GEBRSELASSIE
Fa 1 mes llegia una entrevista a Fabián Roncero a Runner's World i Martin Fiz li demanava què havia passat amb Gebrselassie.
Donant una volta per la fira del corredor de Barcelona, a l'stand de Corricolari venien el llibre "Media vida corriendo", escrit per Roncero amb capítols de personatges de l'atletisme propers a ell.
Em vaig decidir a comprar-lo, ja que sempre m'ha agradat molt la filosofia de Roncero.
En el capítol en què parla del Mundial d'Edmonton 2001, explica amb algun detall més com allà es va iniciar la seva història amb Gebre. Curiosament, tenc records sobre aquella cursa, i eren temps en què jo encara no havia començat a córrer, tot i que m'encantava l'esport i en practicava d'altres...
Explica Roncero que arribava al Mundial en una de les millors formes físiques de la seva vida. De fet, havia fet 59:57 a la Mitja de Berlin, la que va ser millor marca mundial de l'any, era en aquells moments la 4a de la història, actualment encara és récord d'Europa, i que és una vertadera bestialitat!!
A Edmonton, Gebre arribava després de 4 mundials guanyant, però sortia d'una operació de tendó d'aquiles. Per primer cop es van eliminar les semifinals dels 10000 metres, qui sap si perquè Gebre no estava per 2 curses. Durant la final, els etíops anaven marcant un ritme lent en un grup de 4 etíops, 3 kenians, Ríos i Roncero. A Roncero allò no li interessava i va passar al davant per imposar un ritme fort. Finalment, quan tothom esperava l'atac de Gebre, va ser un kenià (Charles Kamathi) qui el va llençar i es va emportar l'or. Darrera, els 3 etíops, amb bronze per Gebre, Roncero 5é i Ríos 6é.
Conta Roncero que el dia següent es va acostar ilusionat a Gebre per demanar-li que li canviés la camiseta, i aquest, sense canviar el seu etern somriure, li va dir que mai li canviaria, probablement enfadat amb Roncero per haver estat massa "valent" el dia abans...
Però encara van tenir alguna anècdota més. Explica Roncero que davant de periodistes, anys després, convidats els 2 a Mapoma, Gebre li va dir que quan Roncero guanyés una marató li regalaria 10 camisetes. En aquell moment Gebre encara no n'havia guanyat cap i Roncero 2, un d'ells prop de batre el récord del món...
Tot això va contribuir a que a ell el mite se li enfonsés.
Sé que per a molts Gebre és i serà un dels més grans sinó el que més, i no crec que ningú s'atreveixi a negar-ho (de fet ni Roncero ho fa). Però a mí m'encanta la filosofia de Roncero, igual que quan tothom era d'Indurain a mi m'encantava Chiapucci, el diable. Diria que són dos maneres d'entendre l'esport molt similars, en les que guanyar és una part molt important, però no ho és tot.
En ambdós casos, si en algun moment haguessin actuat amb més cervell, potser estaríem parlant d'un guanyador del Tour i d'un medalla d'or mundialista de marató. Però no serien ells mateixos...
En el llibre s'expliquen moltes històries curioses de Fabián Roncero, les que ell mateix anomena "ronceradas".
Algunes molt divertides, com quan va sortir al capdavant a un Mundial de Cross tirant del grup, i girant-se a Paul Tergat es tocava el rellotge i li feia senyals de que anaven lents. I tot això perquè el dia abans Manuel Pancorbo li havia llençat l'aposta!! Al final, després d'anar un temps 20 metres escapat va acabar 10é
Altres una mica més "dramàtiques", com quan a Rotterdam 1998 anava a ritme sobrat de record del món de marató, per acabar en torn a 2:05:45, i li van agafar rampes al Km 39. Es va haver de parar a estirar i unaltre cop al Km 41, per acabar guanyant amb 2:07:26, récord d'Espanya, però lluny del que podia haver sigut... I el pitjor és que l'any següent es va tornar a repetir la situació, en aquest cas quedant segon amb 2:07:23, nou record d'Espanya. A Holanda li van posar el "mote" de Mr Streching (Senyor estiraments)!!
I altres que demostraven el seu caràcter, com quan volia córrer la San Silvestre, als organitzadors pel que fos no els hi interessava i ni negociant a la baixa va aconseguir que el contractassin. La seva resposta va ser inscriure's pel seu compte i guanyar la cursa per davant Martin Fiz...
Explica Fiz que al Campionat del Món d'Atenes 1997, Antón i ell a qui més por li tenien era a Roncero. Havien parlat els dies d'abans que les condicions eren molt dures i que s'havia de tenir paciència. Durant la cursa ataquen 2 africans, Roncero li diu a Fiz que vagin a per ell, però Fiz li diu que hi vagi ell si vol... I lògicament (o il·lògicament) hi va anar. Més endavant el van passar quan anava mig mort, i al final Antón or, Fiz plata i Roncero 6é... Com diu Fiz, Antón i ell van tenir la sort de que Fabián va córrer "a lo Fabián", però era la manera en què ho sabia fer!
Molts sereu de Gebre, però jo sempre seré més dels Chiapucci, dels Fabián Roncero... i després d'haver llegit aquest llibre, encara més!!
Salut i Km!
Donant una volta per la fira del corredor de Barcelona, a l'stand de Corricolari venien el llibre "Media vida corriendo", escrit per Roncero amb capítols de personatges de l'atletisme propers a ell.
Em vaig decidir a comprar-lo, ja que sempre m'ha agradat molt la filosofia de Roncero.
En el capítol en què parla del Mundial d'Edmonton 2001, explica amb algun detall més com allà es va iniciar la seva història amb Gebre. Curiosament, tenc records sobre aquella cursa, i eren temps en què jo encara no havia començat a córrer, tot i que m'encantava l'esport i en practicava d'altres...
Explica Roncero que arribava al Mundial en una de les millors formes físiques de la seva vida. De fet, havia fet 59:57 a la Mitja de Berlin, la que va ser millor marca mundial de l'any, era en aquells moments la 4a de la història, actualment encara és récord d'Europa, i que és una vertadera bestialitat!!
A Edmonton, Gebre arribava després de 4 mundials guanyant, però sortia d'una operació de tendó d'aquiles. Per primer cop es van eliminar les semifinals dels 10000 metres, qui sap si perquè Gebre no estava per 2 curses. Durant la final, els etíops anaven marcant un ritme lent en un grup de 4 etíops, 3 kenians, Ríos i Roncero. A Roncero allò no li interessava i va passar al davant per imposar un ritme fort. Finalment, quan tothom esperava l'atac de Gebre, va ser un kenià (Charles Kamathi) qui el va llençar i es va emportar l'or. Darrera, els 3 etíops, amb bronze per Gebre, Roncero 5é i Ríos 6é.
Conta Roncero que el dia següent es va acostar ilusionat a Gebre per demanar-li que li canviés la camiseta, i aquest, sense canviar el seu etern somriure, li va dir que mai li canviaria, probablement enfadat amb Roncero per haver estat massa "valent" el dia abans...
Però encara van tenir alguna anècdota més. Explica Roncero que davant de periodistes, anys després, convidats els 2 a Mapoma, Gebre li va dir que quan Roncero guanyés una marató li regalaria 10 camisetes. En aquell moment Gebre encara no n'havia guanyat cap i Roncero 2, un d'ells prop de batre el récord del món...
Tot això va contribuir a que a ell el mite se li enfonsés.
Sé que per a molts Gebre és i serà un dels més grans sinó el que més, i no crec que ningú s'atreveixi a negar-ho (de fet ni Roncero ho fa). Però a mí m'encanta la filosofia de Roncero, igual que quan tothom era d'Indurain a mi m'encantava Chiapucci, el diable. Diria que són dos maneres d'entendre l'esport molt similars, en les que guanyar és una part molt important, però no ho és tot.
En ambdós casos, si en algun moment haguessin actuat amb més cervell, potser estaríem parlant d'un guanyador del Tour i d'un medalla d'or mundialista de marató. Però no serien ells mateixos...
En el llibre s'expliquen moltes històries curioses de Fabián Roncero, les que ell mateix anomena "ronceradas".
Algunes molt divertides, com quan va sortir al capdavant a un Mundial de Cross tirant del grup, i girant-se a Paul Tergat es tocava el rellotge i li feia senyals de que anaven lents. I tot això perquè el dia abans Manuel Pancorbo li havia llençat l'aposta!! Al final, després d'anar un temps 20 metres escapat va acabar 10é
Altres una mica més "dramàtiques", com quan a Rotterdam 1998 anava a ritme sobrat de record del món de marató, per acabar en torn a 2:05:45, i li van agafar rampes al Km 39. Es va haver de parar a estirar i unaltre cop al Km 41, per acabar guanyant amb 2:07:26, récord d'Espanya, però lluny del que podia haver sigut... I el pitjor és que l'any següent es va tornar a repetir la situació, en aquest cas quedant segon amb 2:07:23, nou record d'Espanya. A Holanda li van posar el "mote" de Mr Streching (Senyor estiraments)!!
I altres que demostraven el seu caràcter, com quan volia córrer la San Silvestre, als organitzadors pel que fos no els hi interessava i ni negociant a la baixa va aconseguir que el contractassin. La seva resposta va ser inscriure's pel seu compte i guanyar la cursa per davant Martin Fiz...
Explica Fiz que al Campionat del Món d'Atenes 1997, Antón i ell a qui més por li tenien era a Roncero. Havien parlat els dies d'abans que les condicions eren molt dures i que s'havia de tenir paciència. Durant la cursa ataquen 2 africans, Roncero li diu a Fiz que vagin a per ell, però Fiz li diu que hi vagi ell si vol... I lògicament (o il·lògicament) hi va anar. Més endavant el van passar quan anava mig mort, i al final Antón or, Fiz plata i Roncero 6é... Com diu Fiz, Antón i ell van tenir la sort de que Fabián va córrer "a lo Fabián", però era la manera en què ho sabia fer!
Molts sereu de Gebre, però jo sempre seré més dels Chiapucci, dels Fabián Roncero... i després d'haver llegit aquest llibre, encara més!!
Salut i Km!
dilluns, 26 de març del 2012
MARATÓ DE BARCELONA, JA SOM SUB 3H!!!
2h 57' 39''
Aquesta és la meva marca, en un dia en què tot ha sortit gairebé perfecte. He patit molt als darrers 2 quilómetres, però ha valgut la pena...
Ara mateix recordo alguns moments de la marató molt bonics, on es notava el caliu de la gent i feia que les cames anassin soles. Aquests moments que m'han portat a aconseguir el meu objectiu són els que vull deixar per escrit. Aquí va la meva CRÒNICA!
Dissabte a la nit, les 2 del matí que es converteixen en les 3, i jo donant voltes al llit... Era una cosa que tenia assumit que em podia passar, som nocturn des de sempre, m'agrada dormir als matins i em costa molt conciliar el son. Havia canviat l'hora el dissabte a la tarda, però res, quasi 3 hores que vaig estar donant voltes al llit.
Així que començo el gran dia havent dormit unes 2 hores i mitja, un bon esmorzar, preparatius i cap a Plaça Espanya. Havia quedat amb el Raúl (un mataroní maratonià) pel guardarroba, però amb la gentada no ens hem trobat. He anat a calentar una mica i allà veig al Raúl, quina sort!!
Parlem una mica de com encarar la cursa i cap al calaix, 5 minutets d'espera i TRET DE SORTIDA!!
El primer quilómetre em dona la sensació de que anem lents, entre aturades, avançaments i tal, però el fem a 4'06''. A partir d'aquí intentam regular una mica el ritme, amb uns globus al davant allunyant-se, que imaginam que seran les llebres de 2h45''. Passam pel Km5 amb 20'57'', perfecte! Fins i tot una mica ràpid...
Del 5 al 10 recordo el pas pel Km8 (Numància amb Av.Madrid) amb un "ambientàs". Anem fent quilòmetres, algun més ràpid i algun més lent, sempre entre 4'05'' i 4'15'', però mantenint la mitja de 4'10''-4'11'' que preteníem. Pas pel Km10: 41'48'' (Parcial 20'51''). Seguim clavant els temps!
Del 10 al 15, també gran ambient a Diputació, Vilamarí i Gran Via. Ens anam apropant als globus que abans s'havien allunyat i... són les llebres de 3h!! Van més d'un minut per sota del que deurien!! La pujada a Passeig de Gràcia, on l'ambient també és impressionant, es fa una mica incòmode, ja que la llebre porta al darrera moltíssima gent i en el gir a Rosselló s'estreny el carrer per passar per la catifa del Km 15. Després d'alguns cops i entrebancs aconseguim avançar a les llebres i el terreny es fa una mica més còmode. A tot això, pas pel Km 15: 1h02'44'' (Parcial 20'56''). Què fotien les llebres, que a més havien sortit per davant nostre??
Del 15 al 20, recordo un gran ambient al carrer Rosselló i a València, a la Meridiana es nota una mica l'aire al no estar resguardats i un ambientàs al gir a la Rambla de Fabra i Puig. Noto unes sensacions rares al bessó dret, una constant en les darreres mitges i en algun 10K que he fet. Avui em preocupa més, però intento no pensar-hi. Pas pel Km 20: 1h23'38'' (Parcial 20'54''). Anam una mica per sota els 4'11''/Km i seguim acumulant segons al sac pel que pugui passar més endavant...
Del 20 al 25, passam la Mitja amb 1h28'15'', després el Pont de Calatrava, Gran Via i Rambla de Prim. El Km 23 ens surt a 3'55'' (imagino que no devia estar molt ben col·locat), però sembla que sí que ens hem embalat una mica, perquè el pas pel Km 25 és amb 1h44'17'', amb 20'39'' de parcial, el més ràpid de la cursa).
Del 25 al 30, pujant la diagonal començo a notar el pas dels quilòmetres i em comença a fer mal el maluc, a part del bessó dret que torna a fer el tonto. Em menjo 2 plàtans i m'hidrato bé, a veure si les molèsties se m'obliden. Per cert, gran organització en els avituallaments, hem pogut anar bevent aigua i Powerade constantment. Però el que ajuda a oblidar-se de les males sensacions són els ànims del públic. Vaja ambient a Glòries!! Tremendo!! Aquí havia quedat amb na Núria (la meva nóvia) i no l'he pogut veure. Sort que ella m'ha vist!! Amb tot això ja estem al Km30, amb 2h05'16'' (Parcial 20'59''). Seguim mantenint el ritme i el matalàs de segons per baixar de les 3 hores cada cop és més gran, però fins quan podrem seguir mantenint-lo??
Del 30 al 35 ja havia pensat en la meva estratègia que seria el moment de començar a fer quilòmetres més cap a 4'15''. La veritat que li tenia por a l'Avinguda Litoral, al sol que hi podria haver a aquella hora i al vent que podia pegar de cara... Sí que reduim una mica el ritme, però en aquell moment només penso en anar descomptant quilòmetres i mantenir al màxim al matalàs. I el anar fent els quilòmetres mai per sobre de 4'15'' em va donant ànims, tot i que ja arribant al Km 35 la cosa comença a costar de veritat.
Pas pel Km35: 2h26'24'' (Parcial 21'08'')
Entram als darrers 7 quilòmetres de la cursa, que ara ens porta a Arc del Triomf. Abans d'arribar-hi em dona el primer avís l'isquio dret i em comença a entrar la por al cos. Sort que de nou els ànims de la gent són impressionants, i a més puc veure a na Núria! En aquests 2 quilòmetres (36 i 37) es nota que piquen cap a dalt i el ritme ha disminuit a 4'20'', però l'objectiu és arribar a Plaça Catalunya sencer i ho aconsegueixo. Ara toquen 2 quilòmetres i pico molt favorables en els que podré almenys mantenir el ritme i serà més difícil que se'm pugin els bessons o els isquios. El 38 i el 39 surten a 4'15'' i el 40, ja començat a pujar Paral·lel, a 4'20''. Pas pel Km40: 2h47'53'' (Parcial 21'29'').
Just quan començo a pujar Paral·lel em comencen a avisar isquio i bessó dret, i com he fet durant la cursa quan això passava, intento aixecar una mica la punta i córrer recolzant més el taló. De totes maneres, li dic al Raúl que en qualsevol moment puc haver-me de parar, i que tiri. En aquest moment, només vaig concentrat en el terra, en avançar metres i en intentar córrer de la millor manera perquè allò no se'm pugi. Sóc conscient de que el ritme ha disminuit i veig que el Raúl va sobrat. Li vaig dient que tiri, però ell el que fa és esperar-me i anar tirant de mi.
Així fem el Km 41 en 4'29'' i ja sóc conscient de que l'objectiu està aconseguit, que fins i tot mig caminant-trotant ho faria. És uns 200 metres abans del Km42 quan se'm puja una mica el bessó... el bessó esquerra!!! Tan pendent anava del dret i d'evitar que se'm pugés que se m'ha pujat l'altre!!!
Aviso a Raúl i li dic que ara sí, que tiri! Jo disminuiexo el ritme, però segueixo corrent intentant que allò no s'acabi de pujar del tot. Passo pel 42 i s'acaba la pendent. No sé si és això, o veure que la meta està tan a prop, que fa que pugui tornar a córrer normal. Aquests 195 metres són el millor de tota la marató, l'ÉXTASI... Porto un somriure a la cara, i al mateix temps se'm salten les llàgrimes... HO HE ACONSEGUIT!! PER FI SOM SUB-3H!!
El Raúl fins i tot es retura per esperar-me una mica, entram pràcticament junts i ens fonem en una abraçada. Moltes gràcies, Raúl!!! De veritat que aquests 2 quilòmetres de Paral·lel m'has ajudat moltíssim i no sé com ho hagués fet si hagués anat sol... I estic convençut de que podries haver estat per sota del 2h57.
També gràcies als amics que m'han anat seguint durant la cursa i animant al meu pas. Gràcies a Montse, Miguel Ángel, Bea, Anxo, Laura, Anna, Jordi, Albert, Olga, i com no, a na Núria.
Per cert, els darrers 1'195Km els he fet en 5'17'', que és més o menys a 4'25''. Pensava que havia perdut més temps baixant el ritme pel bessó...
Ara tocarà descansar unes setmanes i després plantejar-se nous objectius, també tocarà plantejar-se si hi ha alguna solució pels meus problemes musculars amb les maratons, però avui i aquest dies són per disfrutar d'haver aconseguit el que diuen que és l'objectiu de tot maratonià popular!
SOM SUB-3H!!
Salut i Km!!
Aquesta és la meva marca, en un dia en què tot ha sortit gairebé perfecte. He patit molt als darrers 2 quilómetres, però ha valgut la pena...
Ara mateix recordo alguns moments de la marató molt bonics, on es notava el caliu de la gent i feia que les cames anassin soles. Aquests moments que m'han portat a aconseguir el meu objectiu són els que vull deixar per escrit. Aquí va la meva CRÒNICA!
Dissabte a la nit, les 2 del matí que es converteixen en les 3, i jo donant voltes al llit... Era una cosa que tenia assumit que em podia passar, som nocturn des de sempre, m'agrada dormir als matins i em costa molt conciliar el son. Havia canviat l'hora el dissabte a la tarda, però res, quasi 3 hores que vaig estar donant voltes al llit.
Així que començo el gran dia havent dormit unes 2 hores i mitja, un bon esmorzar, preparatius i cap a Plaça Espanya. Havia quedat amb el Raúl (un mataroní maratonià) pel guardarroba, però amb la gentada no ens hem trobat. He anat a calentar una mica i allà veig al Raúl, quina sort!!
Parlem una mica de com encarar la cursa i cap al calaix, 5 minutets d'espera i TRET DE SORTIDA!!
El primer quilómetre em dona la sensació de que anem lents, entre aturades, avançaments i tal, però el fem a 4'06''. A partir d'aquí intentam regular una mica el ritme, amb uns globus al davant allunyant-se, que imaginam que seran les llebres de 2h45''. Passam pel Km5 amb 20'57'', perfecte! Fins i tot una mica ràpid...
Del 5 al 10 recordo el pas pel Km8 (Numància amb Av.Madrid) amb un "ambientàs". Anem fent quilòmetres, algun més ràpid i algun més lent, sempre entre 4'05'' i 4'15'', però mantenint la mitja de 4'10''-4'11'' que preteníem. Pas pel Km10: 41'48'' (Parcial 20'51''). Seguim clavant els temps!
Del 10 al 15, també gran ambient a Diputació, Vilamarí i Gran Via. Ens anam apropant als globus que abans s'havien allunyat i... són les llebres de 3h!! Van més d'un minut per sota del que deurien!! La pujada a Passeig de Gràcia, on l'ambient també és impressionant, es fa una mica incòmode, ja que la llebre porta al darrera moltíssima gent i en el gir a Rosselló s'estreny el carrer per passar per la catifa del Km 15. Després d'alguns cops i entrebancs aconseguim avançar a les llebres i el terreny es fa una mica més còmode. A tot això, pas pel Km 15: 1h02'44'' (Parcial 20'56''). Què fotien les llebres, que a més havien sortit per davant nostre??
Del 15 al 20, recordo un gran ambient al carrer Rosselló i a València, a la Meridiana es nota una mica l'aire al no estar resguardats i un ambientàs al gir a la Rambla de Fabra i Puig. Noto unes sensacions rares al bessó dret, una constant en les darreres mitges i en algun 10K que he fet. Avui em preocupa més, però intento no pensar-hi. Pas pel Km 20: 1h23'38'' (Parcial 20'54''). Anam una mica per sota els 4'11''/Km i seguim acumulant segons al sac pel que pugui passar més endavant...
Del 20 al 25, passam la Mitja amb 1h28'15'', després el Pont de Calatrava, Gran Via i Rambla de Prim. El Km 23 ens surt a 3'55'' (imagino que no devia estar molt ben col·locat), però sembla que sí que ens hem embalat una mica, perquè el pas pel Km 25 és amb 1h44'17'', amb 20'39'' de parcial, el més ràpid de la cursa).
Del 25 al 30, pujant la diagonal començo a notar el pas dels quilòmetres i em comença a fer mal el maluc, a part del bessó dret que torna a fer el tonto. Em menjo 2 plàtans i m'hidrato bé, a veure si les molèsties se m'obliden. Per cert, gran organització en els avituallaments, hem pogut anar bevent aigua i Powerade constantment. Però el que ajuda a oblidar-se de les males sensacions són els ànims del públic. Vaja ambient a Glòries!! Tremendo!! Aquí havia quedat amb na Núria (la meva nóvia) i no l'he pogut veure. Sort que ella m'ha vist!! Amb tot això ja estem al Km30, amb 2h05'16'' (Parcial 20'59''). Seguim mantenint el ritme i el matalàs de segons per baixar de les 3 hores cada cop és més gran, però fins quan podrem seguir mantenint-lo??
Del 30 al 35 ja havia pensat en la meva estratègia que seria el moment de començar a fer quilòmetres més cap a 4'15''. La veritat que li tenia por a l'Avinguda Litoral, al sol que hi podria haver a aquella hora i al vent que podia pegar de cara... Sí que reduim una mica el ritme, però en aquell moment només penso en anar descomptant quilòmetres i mantenir al màxim al matalàs. I el anar fent els quilòmetres mai per sobre de 4'15'' em va donant ànims, tot i que ja arribant al Km 35 la cosa comença a costar de veritat.
Pas pel Km35: 2h26'24'' (Parcial 21'08'')
Entram als darrers 7 quilòmetres de la cursa, que ara ens porta a Arc del Triomf. Abans d'arribar-hi em dona el primer avís l'isquio dret i em comença a entrar la por al cos. Sort que de nou els ànims de la gent són impressionants, i a més puc veure a na Núria! En aquests 2 quilòmetres (36 i 37) es nota que piquen cap a dalt i el ritme ha disminuit a 4'20'', però l'objectiu és arribar a Plaça Catalunya sencer i ho aconsegueixo. Ara toquen 2 quilòmetres i pico molt favorables en els que podré almenys mantenir el ritme i serà més difícil que se'm pugin els bessons o els isquios. El 38 i el 39 surten a 4'15'' i el 40, ja començat a pujar Paral·lel, a 4'20''. Pas pel Km40: 2h47'53'' (Parcial 21'29'').
Just quan començo a pujar Paral·lel em comencen a avisar isquio i bessó dret, i com he fet durant la cursa quan això passava, intento aixecar una mica la punta i córrer recolzant més el taló. De totes maneres, li dic al Raúl que en qualsevol moment puc haver-me de parar, i que tiri. En aquest moment, només vaig concentrat en el terra, en avançar metres i en intentar córrer de la millor manera perquè allò no se'm pugi. Sóc conscient de que el ritme ha disminuit i veig que el Raúl va sobrat. Li vaig dient que tiri, però ell el que fa és esperar-me i anar tirant de mi.
Així fem el Km 41 en 4'29'' i ja sóc conscient de que l'objectiu està aconseguit, que fins i tot mig caminant-trotant ho faria. És uns 200 metres abans del Km42 quan se'm puja una mica el bessó... el bessó esquerra!!! Tan pendent anava del dret i d'evitar que se'm pugés que se m'ha pujat l'altre!!!
Aviso a Raúl i li dic que ara sí, que tiri! Jo disminuiexo el ritme, però segueixo corrent intentant que allò no s'acabi de pujar del tot. Passo pel 42 i s'acaba la pendent. No sé si és això, o veure que la meta està tan a prop, que fa que pugui tornar a córrer normal. Aquests 195 metres són el millor de tota la marató, l'ÉXTASI... Porto un somriure a la cara, i al mateix temps se'm salten les llàgrimes... HO HE ACONSEGUIT!! PER FI SOM SUB-3H!!
El Raúl fins i tot es retura per esperar-me una mica, entram pràcticament junts i ens fonem en una abraçada. Moltes gràcies, Raúl!!! De veritat que aquests 2 quilòmetres de Paral·lel m'has ajudat moltíssim i no sé com ho hagués fet si hagués anat sol... I estic convençut de que podries haver estat per sota del 2h57.
També gràcies als amics que m'han anat seguint durant la cursa i animant al meu pas. Gràcies a Montse, Miguel Ángel, Bea, Anxo, Laura, Anna, Jordi, Albert, Olga, i com no, a na Núria.
Per cert, els darrers 1'195Km els he fet en 5'17'', que és més o menys a 4'25''. Pensava que havia perdut més temps baixant el ritme pel bessó...
Ara tocarà descansar unes setmanes i després plantejar-se nous objectius, també tocarà plantejar-se si hi ha alguna solució pels meus problemes musculars amb les maratons, però avui i aquest dies són per disfrutar d'haver aconseguit el que diuen que és l'objectiu de tot maratonià popular!
SOM SUB-3H!!
Salut i Km!!
dimarts, 20 de març del 2012
DUBTES...
S'acosta el dia i creixen els dubtes. És una sensació que he tengut en les altres ocasions en què he fet una marató, però en aquesta ocasió crec que estan més fundats que mai...
Dissabte volia fer 18Km a ritme marató (4:10) com a darrer entrenament de qualitat, i al Km14 vaig haver d'aturar-me. No m'hi trobava...
És veritat que fa 3 dies vaig fer el famós Test Gavela (2x6000), i que tot i no poder-ho dir de manera exacta (feia voltes d'aprox 1Km però faltaven alguns metres), els temps van sortir prou bé. I que fa 2 setmanes i mitja a la tirada llarga em vaig defensar tot i acabar amb la reserva...
Però també és veritat que en més d'un entrenament no m'he trobat gens bé, i que a més vaig arrossegant molèsties a la panxa des de fa molts dies...
Així que així vaig, una de cal i unes quantes d'arena, i molts núvols per davant...
Però com bé diu en Marc Roig al seu blog, ara ja no podem fer res més que presentar-nos a la línia de sortida i disfrutar... Tant de bò pogués disfrutar!! Estic preparat per patir, però esper poder fer-ho al mateix temps que disfruto de la cursa!!
Tàctica de cursa?? Em queden uns dies per pensar-ho. Sortir a 4'10 era l'objectiu i és el que quasi segur que acabaré fent, tot i que potser la prudència i els darrers entrenos em dictarien sortir a 4'15...
I sí, jo tenc molèsties a la panxa, dubtes i tal, però altres com el Sebas Guim o el Joan Castellà ni tan sols poden córrer diumenge per culpa de les lesions.
Salut i Km!! (especialment pels lesionats, que puguin ser les 2 coses ben aviat)
Dissabte volia fer 18Km a ritme marató (4:10) com a darrer entrenament de qualitat, i al Km14 vaig haver d'aturar-me. No m'hi trobava...
És veritat que fa 3 dies vaig fer el famós Test Gavela (2x6000), i que tot i no poder-ho dir de manera exacta (feia voltes d'aprox 1Km però faltaven alguns metres), els temps van sortir prou bé. I que fa 2 setmanes i mitja a la tirada llarga em vaig defensar tot i acabar amb la reserva...
Però també és veritat que en més d'un entrenament no m'he trobat gens bé, i que a més vaig arrossegant molèsties a la panxa des de fa molts dies...
Així que així vaig, una de cal i unes quantes d'arena, i molts núvols per davant...
Però com bé diu en Marc Roig al seu blog, ara ja no podem fer res més que presentar-nos a la línia de sortida i disfrutar... Tant de bò pogués disfrutar!! Estic preparat per patir, però esper poder fer-ho al mateix temps que disfruto de la cursa!!
Tàctica de cursa?? Em queden uns dies per pensar-ho. Sortir a 4'10 era l'objectiu i és el que quasi segur que acabaré fent, tot i que potser la prudència i els darrers entrenos em dictarien sortir a 4'15...
I sí, jo tenc molèsties a la panxa, dubtes i tal, però altres com el Sebas Guim o el Joan Castellà ni tan sols poden córrer diumenge per culpa de les lesions.
Salut i Km!! (especialment pels lesionats, que puguin ser les 2 coses ben aviat)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)