dilluns, 16 de maig del 2011

SAMU WANJIRU, se'n va un gran













Dia trist per l'atletisme. Avui matí ens hem aixecat amb la notícia de la mort de Samuel Wanjiru, campió olímpic de Marató a Pekin 2008. Amb només 21 anys Wanjiru va ser un dels campions olímpics de marató més joves de la història. Tenia tota una carrera per davant, en la que jo estava convençut de que batria el record de Gebreselassie i, fins i tot, creia que era capaç de seguir acostant-se poc a poc a la barrera de les 2 hores que tan lluny sembla avui en dia. Però ja mai sabrem de què hagués sigut capaç aquest campió kenià...
No tenc ganes de parlar de les circumstàncies de la mort, perquè ara mateix crec que és el de menys, de totes maneres, em costa molt pensar que s'hagi pogut suicidar...

Per acabar, una reflexió. Avui migdia he arribat a casa només a temps per veure les notícies d'esports de TVE, però imagino que ha estat una constant a la resta de cadenes catalanes i estatals. Després d'un quart d'hora parlant del "pichichi" i record de gols de Ronaldo, dels pebrots del Barça i de la resta de jornada de lliga, de l'espatlla de Pedrosa i el Gran Premi de França, de la darrera jornada de l'ACB i de tot el que es pot parlar, tanquen els esports amb un petit comentari d'uns 30 segons sobre la mort d'un campió olímpic, record olímpic de marató, ex-recordman de mitja marató i un dels maratonians amb més futur sinó el que més... Així són les coses a Espanya...

Fins sempre, Samu!

diumenge, 15 de maig del 2011

Fa 6 mesos, MARATÓ DE CALVIÀ, la meva "primera" marató.

Aquests dies fa 6 mesos de la meva "primera" marató. I dic primera perqué és l'única que vaig poder acabar sense rampes i amb una marca que complia el meu objectiu.

La primera vegada que vaig fer els 42'195 Km va ser a Barcelona, el març de 2008. Arribava amb una preparació no massa intensa, anant a córrer 3 dies per setmana, màxim 4. I havia fet una tirada llarga de 3h. L'objectiu era sortir a 5min/km per baixar de 3h30'. Fins al Km 30 la cursa va anar perfecte, però just en aquell moment se'm pugen els besssons! Em paro, estiro, segueixo i al cap de mig Km unaltre vegada! Des d'aquí i fins a la meta la cursa va ser un suplici, se'm pujaven els bessons, quan els estirava se'm pujaven els quàdriceps i quan estirava els quàdriceps se'm pujaven els isquios... Corrent i caminant vaig aconseguir arribar amb un temps de 3:53:07 i amb una sensació totalment agredolça, principalment perqué tenia la sensació de que si no hagués estat per les rampes, la marca la feia segur.

Mig any després, a Palma, em volia treure l'espina. Crec que vaig arribar allà en pitjors condicions i la temperatura no va acompanyar, però vaig sortir amb el mateix objectiu i al mateix ritme, i la bufetada va ser de major envergadura. Ja des del Km 27 vaig començar amb les rampes i es va repetir la situació de Barcelona. Això sí, aquest cop tenia més dubtes de si hagués pogut aguantar el ritme o m'hagués topat amb el famós mur. De totes maneres, vaig decidir acabar com vaig poder amb un temps de 4:13:11

12 de Desembre de 2010, em planto a la sortida de la Marató de Calvià amb la feina ben feta. Després de pràcticament tot el 2009 aturat per una pubàlgia, havia tornat a córrer i des de l'estiu que entrenava més del que ho havia fet mai. Havia millorat marques de manera espectacular (2 min en 10Km i 5 min en Mitja) i arribava en el millor moment físic de la meva vida. M'havia cuidat més del que ho havia fet abans (havia fet alguns massatges de descàrrega amb el fisio, cosa que mai havia fet abans), però menys del que ho hauria de fer (no m'agrada estirar i no ho faig tant com deuria). Però tenia dubtes i molta por per si em tornaven a aparéixer les rampes.

La Marató de Calvià és una marató petita. Es combina amb una mitja, i enguany es van apuntar 105 corredors a la marató i uns 600 a la mitja. La marató són 2 voltes al circuit, així que la segona la fas gairebé sol, i això encara augmentava la meva por a les rampes, per allò de quedar-me tirat per allà tot sol, així que li vaig dir al meu pare que m'acompanyés en bicicleta durant la segona mitja. Però la cosa va anar molt millor.

Durant les setmanes abans havia pensat en quin era l'objectiu. Com a mínim volia baixar de 3:15, però sabia que podia baixar de 3:10 segur. Una vegada a la sortida decideixo que sortiré a pel 3:10 i ja veurem el que passa.
Començo a córrer i just arribant al Km 1 sento una conversació de 3 corredors que porten dorsal de marató. Un diu que tira cap endavant i els altres diuen que es queden, els hi demano que a quan pensen anar i ells diuen que a 4'30/Km. Perfecte!!! Així que faig grupet amb en Toni i en Jaume, els dos del C.A. Pollença, els dos amb millor marca sub3h, però que per circumstàncies no volien forçar en aquesta marató. Amb ells compartiré pràcticament tota la cursa.
Des d'aquí fins al Km 28 poca cosa que contar. Anam molt còmodes, parlant, i a ritme regular entre 4'25 i 4'30 el Km, i hem passat la mitja a 1:33. En el Km 28 els bessó dret em dona un avís, és molt lleu però se m'apareixen tots els temors. El meu pare, que va amb la bici, porta reflex i me'n poso una mica mentre segueix corrent. D'aquí al Km 34 uns quants avisos més, però em vaig posant de nou reflex, vaig canviant la manera de recolzar el peu, i no sé si és psicològic però sembla que vaig tirant sense que se'm pugin. En tots aquests Km he d'agraïr els ànims que em van donant en Toni i en Jaume, que em van servir moltíssim. Una vegada arribat al Km35 la injecció d'ànims és bestial. Calculo que encara que comenci amb rampes podria arribar a la meta baixant de 3:30 segur, i això ja em dona una tranquilitat que fa que se m'oblidin les pors i deixi de notar els avisos (pot ser tenen una part psicològica?). Cap el Km 36 en Toni decideix forçar el ritme. M'entra el dubte de si tirar amb ell, però decideixo ser conservador i no arriscar. Seguim en Jaume i jo fins que al Km 39 no em puc aguantar, només penso en arribar quan abans millor així que forço una mica, per fer els darrers 3Km per sota 4'15/Km. Els darrers 500metres són preciosos, se m'empanyen els ulls amb llàgrimes, amb la sensació de que sí, de que a la fi HO HE ACONSEGUIT!

Acabar una marató és un sensació preciosa, però quan havia acabat les 2 anteriors no l'havia experimentada. Per això en part considero que la Marató de Calvià va ser la meva "primera" marató.

dilluns, 2 de maig del 2011

10KM CURSA NOCTURNA DE L'HOSPITALET. Nova marca personal a pesar dels cordons!

Sempre he tengut clar que som una persona nocturna. Els caps de setmana m'he de posar el despertador si vull aixecar-me per anar a córrer a les 12 o a la 1. I en canvi a les nits per molta son que tengui em costa adormir-me i si vull puc aguantar despert, i m'encanta veure la tele fins les tantes. El meu horari de córrer sempre sol ser a partir de les 7 de la tarda, i alguns cops he anat a córrer passades les 12 de la nit. Així que si, som nocturn, i ahir crec que es va demostrar.

En la darrera entrada vaig dir que arribaven uns mesos d'oblidar-se de millorar marques fins la temporada que vé, donat que arriba la calor i això ho complica. Però amb aquesta cursa de L'Hospitalet, per ser a les 9 de la nit i per arribar en uns dies en qué les temperatures han tornat a baixar, se'm presentava una molt bona oportunitat. I la veritat és que tot va acompanyar (l'hora de la cursa, la temperatura fresca, el circuit molt planer...) Bé, gairebé tot.

Dissabte, un bon plat de pasta per dinar, vaig a veure com perd el Sant Andreu (adéu a l'ascens), una mica de compra per a la festa de la nit, i a les 8'15 cap a l'Hospitalet. Arribo a la sortida i aconsegueixo col·locar-me prou bé. Hi havia 4000 inscrits per a les dos curses, donat que es feien al mateix temps una de 5km i una de 10km (2 voltes al circuit). Tret de sortida i després dels primers 200 metres ja es pot córrer molt comodament. Abans del Km 1 comencen els problemes quan noto que se m'estan desfent els cordons del peu dret, on porto el xip. De primeres penso en intentar aguantar, però després començo a pensar que el xip se'm pot sortir, la sabatilla em sembla que s'està afluixant, així que cap al Km 1'3 m'aturo i em fermo la sabatilla. Amb tot, no he vist el pas pel Km 1, arribo al Km 2 i... 7'10''. Joder, si que li estic fotent canya! Km 3 a 3'40'', molt bé, mantenint el ritme. M'he juntat amb un grupet, portam un bon ritme i estic bastant còmode. Km 4 a 3'33'', aquí penso en si hauria d'afluixar no sigui que després ho pagui, però no tenc molt de temps per pensar, perqué novament se'm desfan els cordons del peu dret. MERDA! La cursa m'estava anant perfecte i l'estic liant. De nou m'he d'aturar, aquest cop doble llaçada (ho hauria d'haver fet a la primera, ho sé) i a tornar a córrer. Aquest cop em sembla que em costa més agafar de nou el ritme. Pas pel Km 5, 3'56'' per un temps de 18'21''. Bueno, a pesar de tot vaig en ritme de millorar marca personal, i a més de sobres! Però la cosa no ha acabat aquí. Abans d'arribar al Km 6, SE'M TORNEN A DESFER ELS CORDONS!!! Aquest cop són els de la sabatilla esquerra. La cosa ja em fa riure, de nou penso en intentar seguir així fins al final, però ara si que la sabatilla se'm va afluixant molt ràpid, així que nova aturada, i a tornar a intentar recuperar el ritme. Aquest cop costa encara més, i per un moment em desanimo i penso en deixar-me anar. Només dura un segon, tal com vaig he de donar-ho tot! Amb tot no he tornat a veure el Km 6 així que he d'esperar al Km 7 per veure com vaig. 7'29'' en 2 Km, segueixo en ritme de millorar marca i em trobo perfecte. Vaig avançant corredors i em sento sobrat de forces. Això no se m'escapa!! (a no ser que em tornin a fotre els cordons, clar!). Passo pel Km 8, a 3'40''. Acostant-me al Km 9 començo a sentir les meves molèsties ja habituals al bessó dret, la sensació de que se m'ha de pujar però que mai acaba pujant-se. Només me faltaria això ara, però no, no passarà. Km 9 a 3'30'' i Km 10 a 3'35'' per un temps total de 36'35''!!! Carrerón!! He rebaixat 35 segons la meva millor marca.

Temps total: 36'35'' (18'21''- 18'14'')

Acabo la cursa super content, i amb alguns dubtes o preguntes que em faig.
1- Quant temps puc haver perdut amb les 3 aturades pels cordons? Entre fermar, tornar a agafar el ritme...
2- Realment el circuit estava ben mesurat? La veritat és que m'entren dubtes perqué no és normal haver millorat tant la marca amb tot el temps que puc haver perdut amb els cordons. També és veritat que la temperatura d'ahir no era la de fa 3 setmanes a Bombers i que tampoc hi havia un Paral·lel que pujar, jeje!
Però he mirat a la web de la cursa i no consta que la distància estigui certificada per la Federació Catalana d'atletisme, així que seguiré amb els dubtes i aquesta marca la deixarem "amb asterisc" i l'hauré de confirmar en una propera cursa, que ja serà la temporada que vé...