diumenge, 15 de maig del 2011

Fa 6 mesos, MARATÓ DE CALVIÀ, la meva "primera" marató.

Aquests dies fa 6 mesos de la meva "primera" marató. I dic primera perqué és l'única que vaig poder acabar sense rampes i amb una marca que complia el meu objectiu.

La primera vegada que vaig fer els 42'195 Km va ser a Barcelona, el març de 2008. Arribava amb una preparació no massa intensa, anant a córrer 3 dies per setmana, màxim 4. I havia fet una tirada llarga de 3h. L'objectiu era sortir a 5min/km per baixar de 3h30'. Fins al Km 30 la cursa va anar perfecte, però just en aquell moment se'm pugen els besssons! Em paro, estiro, segueixo i al cap de mig Km unaltre vegada! Des d'aquí i fins a la meta la cursa va ser un suplici, se'm pujaven els bessons, quan els estirava se'm pujaven els quàdriceps i quan estirava els quàdriceps se'm pujaven els isquios... Corrent i caminant vaig aconseguir arribar amb un temps de 3:53:07 i amb una sensació totalment agredolça, principalment perqué tenia la sensació de que si no hagués estat per les rampes, la marca la feia segur.

Mig any després, a Palma, em volia treure l'espina. Crec que vaig arribar allà en pitjors condicions i la temperatura no va acompanyar, però vaig sortir amb el mateix objectiu i al mateix ritme, i la bufetada va ser de major envergadura. Ja des del Km 27 vaig començar amb les rampes i es va repetir la situació de Barcelona. Això sí, aquest cop tenia més dubtes de si hagués pogut aguantar el ritme o m'hagués topat amb el famós mur. De totes maneres, vaig decidir acabar com vaig poder amb un temps de 4:13:11

12 de Desembre de 2010, em planto a la sortida de la Marató de Calvià amb la feina ben feta. Després de pràcticament tot el 2009 aturat per una pubàlgia, havia tornat a córrer i des de l'estiu que entrenava més del que ho havia fet mai. Havia millorat marques de manera espectacular (2 min en 10Km i 5 min en Mitja) i arribava en el millor moment físic de la meva vida. M'havia cuidat més del que ho havia fet abans (havia fet alguns massatges de descàrrega amb el fisio, cosa que mai havia fet abans), però menys del que ho hauria de fer (no m'agrada estirar i no ho faig tant com deuria). Però tenia dubtes i molta por per si em tornaven a aparéixer les rampes.

La Marató de Calvià és una marató petita. Es combina amb una mitja, i enguany es van apuntar 105 corredors a la marató i uns 600 a la mitja. La marató són 2 voltes al circuit, així que la segona la fas gairebé sol, i això encara augmentava la meva por a les rampes, per allò de quedar-me tirat per allà tot sol, així que li vaig dir al meu pare que m'acompanyés en bicicleta durant la segona mitja. Però la cosa va anar molt millor.

Durant les setmanes abans havia pensat en quin era l'objectiu. Com a mínim volia baixar de 3:15, però sabia que podia baixar de 3:10 segur. Una vegada a la sortida decideixo que sortiré a pel 3:10 i ja veurem el que passa.
Començo a córrer i just arribant al Km 1 sento una conversació de 3 corredors que porten dorsal de marató. Un diu que tira cap endavant i els altres diuen que es queden, els hi demano que a quan pensen anar i ells diuen que a 4'30/Km. Perfecte!!! Així que faig grupet amb en Toni i en Jaume, els dos del C.A. Pollença, els dos amb millor marca sub3h, però que per circumstàncies no volien forçar en aquesta marató. Amb ells compartiré pràcticament tota la cursa.
Des d'aquí fins al Km 28 poca cosa que contar. Anam molt còmodes, parlant, i a ritme regular entre 4'25 i 4'30 el Km, i hem passat la mitja a 1:33. En el Km 28 els bessó dret em dona un avís, és molt lleu però se m'apareixen tots els temors. El meu pare, que va amb la bici, porta reflex i me'n poso una mica mentre segueix corrent. D'aquí al Km 34 uns quants avisos més, però em vaig posant de nou reflex, vaig canviant la manera de recolzar el peu, i no sé si és psicològic però sembla que vaig tirant sense que se'm pugin. En tots aquests Km he d'agraïr els ànims que em van donant en Toni i en Jaume, que em van servir moltíssim. Una vegada arribat al Km35 la injecció d'ànims és bestial. Calculo que encara que comenci amb rampes podria arribar a la meta baixant de 3:30 segur, i això ja em dona una tranquilitat que fa que se m'oblidin les pors i deixi de notar els avisos (pot ser tenen una part psicològica?). Cap el Km 36 en Toni decideix forçar el ritme. M'entra el dubte de si tirar amb ell, però decideixo ser conservador i no arriscar. Seguim en Jaume i jo fins que al Km 39 no em puc aguantar, només penso en arribar quan abans millor així que forço una mica, per fer els darrers 3Km per sota 4'15/Km. Els darrers 500metres són preciosos, se m'empanyen els ulls amb llàgrimes, amb la sensació de que sí, de que a la fi HO HE ACONSEGUIT!

Acabar una marató és un sensació preciosa, però quan havia acabat les 2 anteriors no l'havia experimentada. Per això en part considero que la Marató de Calvià va ser la meva "primera" marató.

3 comentaris:

Carles Aguilar ha dit...

Doncs molt bé... Felicitats per aquest "aniversari"..!! Encara que les altres Maratons que has fet també son importants i formen part del teu historial esportiu. A vegades el temps final no ho es tot. Importa més l'actitud durant la competició... Salutacions..!!

Joan Castellà ha dit...

T´has tret l´espina a Calvià , quant surt be tens un record que dura . Però pensa que amb les teves marques de 10mil i mitja , tens 2h57 en Marató .

Guillem ha dit...

Carles, tens raó que el temps final no ho és tot. I també va tenir mèrit acabar aquelles maratons tal i com ho vaig fer, sobretot la 2a, on ja sabia que no faria marca i tenia tantes rampes com a la primera...

Joan, tant de bò sigui veritat això del 2h57, però el que comptarà serà el que passi el dia de la cursa. Espero poder demostrar-ho el Novembre!